Isabel Coixet. Més enllà del cinema.

L'abril del 2006 va ser distingida amb el Premi Sant Jordi de Cinema24 que atorga Ràdio Nacional d'Espanya i el setembre del mateix any amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.25

Durant l'edició de 2015 del Festival de Màlaga, se li va atorgar el premi a tota una carrera i es va presentar el documental retrospectiu de la seva obra, encàrrec del mateix Festival, Paraules, mapes, secrets i altres coses, dirigit per Elena Trapé.26 També el 2015 va rebre el reconegut premi del Ministeri de Cultura francès de Cavaller de les Arts i les Lletres. El 3 de març del 2020 va ser nomenada "Ambaixadora honorífica de la Marca Espanya" en una cerimònia presidida pels reis d'Espanya, juntament amb la presidenta del Banc Santander, Ana Botín; la Lliga de Futbol Professional, la jugadora de bàdminton Carolina Marín, l'ONCE i el microbiòleg Francisco Mojica.

El dia 4 de setembre de 2020 es va anunciar la concessió pel Ministeri de Cultura i Esport espanyol a Isabel Coixet del Premi Nacional de Cinematografia. El 2021 va rebre el Premi Lucentum al XVIII Festival de Cinema d'Alacant.

BIO

Isabel Coixet Castillo (Barcelona, 1960) és una de les directores i guionistes de cinema espanyoles més internacionals i reconegudes, guanyadora de 8 premis Goya, caracteritzada per denunciar a través de les seves obres temàtiques amb què no està conforme.

La seva passió pel cinema li ve des de la infància, després de rebre una càmera de 8 mm a la seva comunió amb què va començar a gravar seqüències casolanes. A més, durant una etapa va estar molt vinculada a la seva àvia, taquillera en un cinema del seu barri i va passar molt de temps veient pel·lícules de tota mena que només van fer augmentar el seu interès pel setè art.

Isabel Coixet es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i va continuar la seva formació especialitzant-se en publicitat i vídeos musicals. Arran d'aquests estudis va entrar en contacte amb una productora i va començar a treballar redactant anuncis amb un talent que va ser reconegut amb diversos premis i com a crítica cinematogràfica. Després de 7 anys dedicats a aquestes activitats, el 1984 la seva vocació com a cineasta va sortir a la llum amb el curtmetratge 'Mira i veuràs'. 5 anys després, debutaria en el llargmetratge amb 'Massa vell per morir jove', una pel·lícula que no va obtenir gaire èxit en cartellera, però que va aconseguir que la crítica s'hi fixés, obtenint una candidatura als Goya com a Millor direcció novell.

Haurien de passar 7 anys més fins a la seva següent pel·lícula, 'Coses que mai et vaig dir' (1996), un drama rodat als Estats Units amb actors com Lili Taylor, Andrew McCarthy i Leslie Mann, amb el qual tornaria a ser candidata als Goya , aquesta vegada a la categoria de Millor guió original. Guanyaria l'anhelat guardó a la mateixa categoria l'any 2003 amb 'La meva vida sense mi' un altre drama en què l'actriu canadenca Sarah Polley dóna vida a Ann, una dona malalta que planifica tot el que ha de fer abans de morir per no deixar sols el seu marit i les seves filles. Es tracta d'una adaptació basada en un relat curt de la novel·lista Nanci Kincaid, per la qual també va ser candidata a Millor directora.

Tal va ser l'admiració de la directora per l'actriu protagonista d'aquesta pel·lícula, que va tornar a comptar amb ella per al seu gran èxit, 'La vida secreta de les paraules' (2006), en què es relata la propera relació que sorgeix entre un empleat d'una plataforma petrolífera accidentat (Tim Robbins) i la dona que va a cuidar-lo a alta mar (Sarah Polley), un vincle envoltat de secrets, dolor i mentides. Aquest film va triomfar als Goya, obtenint quatre guardons, entre ells Millor Pel·lícula, Millor direcció i Millor guió original.

'Elegy' (2008) rodada a Vancouver amb Penélope Cruz i Ben Kingsley i 'Mapa dels sons de Tòquio' (2009), entre Barcelona i el Japó, van ser les seves pel·lícules següents, aquesta última candidata a representar Espanya com a Millor pel·lícula estrangera a els Óscar.

Al llarg de la dècada entre el 2010 i el 2020, Coixet ha compaginat el rodatge de pel·lícules amb el de documentals. Pel que fa al cinema, alguns dels seus projectes més destacats han estat 'Ahir no acaba nunca' (2013), 'Ningú vol la nit' (2015, candidata als Goya com a Millor direcció i Millor pel·lícula), 'La librería' (2017 , Premi Goya a Millor direcció i Millor guió adaptat) i 'Elisa i Marcela' (2019). Neva a Benidorm, un dels seus darrers projectes rodat a la ciutat alacantina, compta amb la presència d'actors com Carmen Machi, Ana Torrent, Pere Casablanc o Timothy Spall i ha rebut dues nominacions als Goya (Millor Direcció i Millor Producció).

En el terreny dels documentals, ha rebut el Goya d'aquesta categoria dues vegades, amb 'Invisibles' (2007), un homenatge conjunt amb quatre directors més (Mariano Barroso, Javier Corcuera Andrino, Fernando León de Aranoa i Wim Wenders), al vintè aniversari de l'ONG Metges sense Fronteres a través de la història de persones que viuen entre guerres i epidèmies, i 'Escoltant el jutge Garzón' (2012) la veu del magistrat a través d'una entrevista amb l'escriptor Manuel Rivas.

No premiats però amb bones crítiques són també els documentals Talking about Rose. Prisoner of Hissène Habré', en què l'actriu Juliette Binoche narra la vida de les víctimes de tortura dels que lluitaven contra l'exdictador del Txad i 'Viatge al cor de la tortura' (2003), una denúncia contra les pràctiques humanes més esgarrifosos enmig de la guerra rodat a Sarajevo.

A més dels Goya que acumula, ha estat també reconeguda amb el Premi a tota una carrera al Festival de Màlaga de 2015 i el premi del Ministeri de Cultura francès de Cavaller de les Arts i les Lletres el mateix any.